Pero tenéis que saberlo aquéllos que sóis de fuera. Muchos de los baleares, la gran mayoría, estamos hartos de los catalanistas de aquí- unos traidores de mierda-, financiados por la Generalidad catalana, entre otros. Esto da idea de la traición de la clase política balear. Universidad incluída, e Iglesia incluída. Y, también, cobardía incluida de muchos ciudadanos. 'No quiero problemas'. Pues eso.
PER QUÈ NO CREIM EN S’ACTUAL
CATALÀ ESTÀNDARD?
Joan Font Rosselló, Toni
Cantarellas, Xisca Maura, Laura Venzal, Joan Pons i David Cardona
Així com sa normalització lingüística no se
pot despatxar com una simple qüestió tècnica ja que té implicacions culturals,
polítiques i socials, lo mateix passa amb s’acceptació d’un estàndard. Ni sa
normalització ni tampoc sa codificació normativa són tan neutres com es
seus defensors mos han donat a entendre. Ès ben sabut que ses apel·lacions a sa
ciència i a s’autoritat des tècnics en sa matèria han estat sa forma predilecta
utilitzada pets estandarditzadors per silenciar i despreciar ets arguments
contraris. Fins ara els ha anat molt bé, entre d’altres coses perquè molt pocs
s’han interessat per estudiar ses implicacions que suposava posar en marxa sa
normalització lingüística, un vertader programa d’enginyeria social. Encara
n’hi ha hagut més pocs que hagin estudiat es rerefons d’acceptar a Balears es
català estàndard per a tots ets usos formals.
Ès ver que molts de mallorquins, menorquins
i eivissencs no accepten s’actual català estàndard. No s’hi senten reconeguts,
identificats, el seguim trobant un registre postís, ortopèdic, allunyat de lo
que xerram cada dia. A s’escola, a sa premsa, en ets informatius d’IB3 s’arraconen
formes correctíssimes que fins ara havíem empleat a ses Balears i se
substitueixen per altres que mos són estranyes: orde per ordre, cementeri
per cementiri, vacacions per vacances, nigul per núvol,
deport per esport, ajuda per ajut, manlleu
per préstec, servici per servei. Sa llista no té fi i no
només afecta es lèxic, sinó també ses flexions verbals (acabàs per acabés,
cantam per cantem), sa sintaxi (maldament per tot i que), s’ús, cada vegada més incorrecte,
de s’article baleàric, per no dir res de moltíssimes locucions que han
desaparegut per falta d’ensenyament i ús públic.
Tot això té un pecat original prou conegut.
A principis del segle XX, durant es complicat procés de normativització de sa
llengua catalana, es model fabrià s’imposa i s’Institut d’Estudis Catalans
(IEC) tria un model de llengua centralista basat en es català central
(barceloní) per raons demogràfiques, polítiques i culturals. Evidentment hi
havia altres alternatives, una llengua literària (estàndard) on pesassin més
aquells dialectes manco “corromputs” (i que s’acostassin a sa llengua des
nostros clàssics) com podia ser es mallorquí, tal com defensava Mossèn Alcover.
També s’hauria pogut optar per un model autònom, on valencians, catalans,
balears i rossellonesos, tenint en compte que es seus parlants formaven (i
encara formen) part de comunitats polítiques distintes, tenguessin es seu propi
estàndard autònom, amb formes diferenciades per a cada regió però mantenint es
sentit unitari de llengua.
Sa segona travelada va ser s’aprovació de
s’Estatut d’Autonomia de 1983, que reconeixia es català com a llengua pròpia de
Balears i rebaixava es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a dialectes (o
subdialectes). De llavors ençà es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc no han
deixat de perdre prestigi davant es català estàndard: se’ls tracta en realitat
com dialectes en so sentit més pejoratiu des terme, com a “patois”, com a
“parla” familiar, domèstica, sense entitat per a s’activitat pública i oficial.
Sa millor prova d’això ès que avui en dia es néts corregeixen es seus padrins
perquè no xerren sa llengua estàndard que ets al·lots aprenen a s’escola.
Aquest pecat original s’ha vist accentuat
perquè es lingüistes i ses autoritats filològiques de Balears quasi sempre han
optat (autoodi, pentura?) per ses fórmules de Catalunya en lloc de ses
insulars, encara que aqueixes fossin tan correctes (i normatives) com aquelles.
Es problema no han estat es catalans de Barcelona, sinó es ja autoanomenats
“catalans de Mallorca”, més papistes que el Papa.
Ses conseqüències a mig i llarg plaç
d’arraconar ses nostres modalitats insulars de tots ets usos cultes, oficials i
acadèmics no són males de veure. Socialment, ses nostres modalitats se perden,
tant en qualitat (àmbits d’ús, incorreccions) com en quantitat (nombre de
parlants i freqüències d’ús). De cada vegada se parlen pitjor, xerram una
mescladissa que poc s’assembla an es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc que
fa només trenta anys xerràvem aquí a ses Balears.
Arribats en aquest punt, un se pot demanar
si aquesta degradació des mallorquí, menorquí i eivissenc era inexorable des
mateix moment en què se’ls rebaixava a dialectes, o bé se deu a una mala
aplicació de s’estàndard, com afirma es professor Jaume Corbera. Ès evident que
ses nostres autoritats públiques i oficials (començant per sa nostra
universitat) haguessin pogut fer molt més per prestigiar ses modalitats
insulars, però també ès ver que, com dèiem en es començament, sa seva
desaparició gradual ès lo que li espera de forma natural si estudiam en detall
ses implicacions polítiques, lingüístiques i socials que suposa s’existència
d’una llengua estàndard. I per això, res millor que beure de ses fonts de sa
sociolingüística catalana, com Lluís V. Aracil o Brauli Montoya.
Montoya (“Normalització i
estandardització”, Bromera, 2006) resumeix quines funcions té un estàndard i
quines actituds comporta per as seus parlants. Entre d’altres, té una funció
unificadora, o sigui, redueix ses diferències dialectals; i una funció
separadora respecte des castellà. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana,
reconeix que sa riquesa dialectal se sacrifica a canvi de guanyar en
diversificació (augmentar-ne s’ús a més àmbits). Podríem parlar d’altres
implicacions. Un estàndard comportaria, a més d’aquesta uniformització, una
consciència de formar part de sa mateixa comunitat lingüística, cultural,
històrica i... política. Es Països Catalans se presenten primer com una entitat
lingüística i cultural , però veim com es seus abanderats, amb una ambigüitat
calculada, s’hi refereixen també com una nació política.
No negarem aquí ets avantatges d’una
llengua estàndard. Però sa seva acceptació tampoc ès gratuïta i en tot cas ha
de comptar amb sa voluntat des ciutadans. Un estàndard comporta que sa majoria
de parlants se sentin part de sa mateixa comunitat lingüística, cultural i
històrica, fins i tot política. A ses Balears pareix que se vol fer a
s’enrevés: imposam primer un model de llengua i llavors construïm una nació. Aquí, en
nom de sa ciència, s’acaba exigint mutatis mutandis que sa ciutadania
toleri (i faci mamballetes) de forma acrítica totes ses implicacions que suposa
tenir una llengua estàndard elaborada a Barcelona i que depèn de s’IEC. S’ha
demanat democràticament an es ciutadans de Balears si estam disposts a perdre
es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc a canvi dets avantatges de tenir un
estàndard català? S’hi senten identificats? Estan d’acord a eliminar tots es
castellanismes per marcar distàncies amb so castellà? Se’ls ha demanat si se
senten part de sa mateixa comunitat que Catalunya o València? Realment ès una
prioritat sacrificar es nostro parlar perquè mos poguem entendre “sense
fissures” amb catalans i valencians, amb sos qui, sense necessitat de cap
estàndard, sempre mos hi hem entès? Si s’orgull, com diu Montoya, ès s’actitud
que s’espera des parlants cap an es seu estàndard, n’estam orgullosos?
Ès evident que a Balears una minoria
hiperactiva ha decidit lo que afecta a molts, i no mos referim només a
qüestions estrictament filològiques, sinó sobretot a qüestions democràtiques,
de voluntat política, de representativitat. Imposar un estàndard té conseqüències
polítiques, sociolingüístiques i socials, no ès una qüestió només d’acadèmics i
departaments de filologia catalana. Ben igual que sa normalització ès un
programa polític (tal como ho reconeix Aracil, pare de sa criatura),
s’estandardització també té unes connotacions polítiques que, com a ciutadans,
tenim dret a decidir. No en faltaria d’altra! Aquí a Balears, mai mos han
demanat es nostro parer, ni pensen fer-ho tampoc, encara que tots vegem es
resultats de trenta anys d’estandardització i normalització.
Toni Cantarellas ès s’editor de sa revista
Toc-Toc
Xisca Maura ès defensora de sa formalitazació de s'article
salat
Laura
Venzal ès sa presidenta d’ELB
Joan Pons ès director de Menorca de Toc•Toc
David Cardona ès redactor de Toc-Toc a Eivissa i Formentera
No hay comentarios:
Publicar un comentario